109 Eisenbahnstrasse

Per tot Leipzig hi ha moltes cases abandonades, després de la reunificació d'Alemanya , els alemanys de l'est els va faltar temps per empaquetar i marxar. De fet encara hi ha botigues abandonades amb l'aparador, exhibint uns mobles que no van vendre i que ja no seran mai de ningú. És per això que hi ha molts projectes per tornar-les a restaurat, un d'aquest són les Wächterhäuser ( casa okupes, com les solc anomenar, però no és una traducció justa). Aquestes cases són cedides pel propietari a una associació, la Haushalten e.V. que és qui administra les propietats. Aquests edificis es deixen a joves o a gent sense recursos perquè hi visquin i en molts casos, perquè hi facin activitats culturals. D'aquesta manera es dóna vida a una part de la ciutat que necessita reconstruir-se.

I on vaig a sopar normalment? Doncs a la Wächterhaus del costat de casa hi fan una Volksküche ( cuina popular), en què pagues un preu significatiu i et donen un plat vegetarià. No és només un menjador social, també és un lloc de reunió i d'organizació. Des de les Wächterhäuser organitzen les manifestacions, ara n'hi ha hagut una a Alemanya contra el transport de residus de l'energia nuclear i la setmana passada en van estar parlant.

Però també hi ha Volksküche en cases okupades de veritat o només com a comunes, sense que l'edifici tingui un estatus especial.

El menjar varia segons la Vokü, normalment són sopes, pasta amb salses vegetarianes, hamburgueses vegetals...

Ara que ja he explicat el concepte general, només fa falta que vingueu i les proveu!! :D

Bitte nehmen Sie Platz

Els neonazis entren a Leipzig, arriben sobre les 12 del migdia després d'una manifestació sorpresa a Halle.

La Gemma té moltes ganes de veure com tot Leipzig es manifesta en contra, per demostrar que no hi ha lloc pels nazis en una democràcia. Volia arribar a la Hauptbahnhof amb tramvia, però m'he trobat que no funcionaven, el centre estava bloquejat. He anat caminant cap al centre i cada cop que m'apropava més hi havia més i més policies, files i files de cotxes verds alineats i policies vestits de negre i tapats de dalt a baix. Quan he arribat a l'estació ens han dit que hi havia quatre manifestacions convocades i que els nazis estaven repartits per tot Leipzig. Hem decidit anar cap a Lindenau, policies amb furgonetes i cotxes i fins i tot a cavall. Plovia, i sota la pluja caminàvem per arribar al punt calent de la ciutat. Necessitem reforços a Lindenau, deien. Hem arribat a Lindenau i ens hem trobat amb unes 100 persones cantant i cridant davant d'uns quants camions de policies que els separaven dels neonazis. Ens hi hem acostat però no es veia res, de cop i volta han dit que venien de l'altre costat i quedeixésism el carrer lateral lliure perquè era l'única sortida. Hem esperat, no podíem caminar soles per la ciutat, havia de ser en grups. Els nazis no estaven controlats. Hem esperat en aquell carrer sota la pluja uns minuts que se m'han fet eterns. Fins que, per fi, hem tornat a tenir informació fiable. Els nazis de Lindenau estaven controlats i n'hi havia uns 50 a l'estació principal, ara calia reforçar aquell sector. Ens hem dirigit cap a l'estació. No hi havia tanta gent com em pensava. Hem cridat "Nazis raus" i "Hau ab, hau ab!". Tot i així un cercle de persones envoltava la congregació delas nazis i cad acop que sentien que parlaven pels altaveus, els crits es tornaven més furiosos.

Una experiència per recordar.

Auf der Haltestelle

És ben sabut que l'espai personal dels alemanys és més gran que el dels catalans. Et parlen des de més lluny i t'allarguen la mà enlloc de fer-te dos petons. Fins aquí és del tot normal, pot sobtar al principi però això ja ho saps i ja venies preparat amb antel·lació.

Ara bé, aquest espai personal els duu a fer coses ben curioses, com per exemple esperar el tramvia d'una manera ben original, separats 10 metres l'un de l'altre.

Der Fußgänger: el vianant, el gran discriminat

Ja fa una setmana que respiro aire alemany, ja era hora que comencés a posar per escrit les meves primeres impressions d'una ciutat que, malgrat que conserva una atmosfera de solitud i nostàlgia, t'atrau i t'enganxa i no et deixa escapar.

Leipzig és un petit paradís que cal saber descobrir i estimar.

És per això que em preparo per la complicada operació de regirar el cor de la ciutat i escoltar-ne els batecs.

Leipzig és un confús anar i venir de cotxes, tramvies i bicicletes, i això ja es pot comprovar només sortint de la Hauptbahnhof (estació principal). És llavors quan el visitant ha d’afrontar la tasca titànica d’atravessar més de cinc i sis carrils sortejant els cotxes, les bicicletes i els tramvies. De passos de vianants, n’he comptat, de moment, cinc en tot Leipzig. Així que l’única opció que tens és tancar els ulls i arrencar a córrer amb l’esperança que arribaràs sa i estalvi a l’altra banda. La manca de passos de vianants no seria tan important, si no fos perquè els semàfors són escassos i, quan hi són, sempre lluen el color vermell de gala. I no dic mentides, cada tres minuts canvia el semàfor i brinda l’oportunitat als vianants de poder creuar sense perill, o això és el que dóna a entendre. Però realment, l’homenet verd característic de la RDA no triga més de deu segons a desaparèixer. Però és que, a més a més, els semàfors que no són al centre, els diumenges fan vacances!Avui és diumenge, i em fa por sortir al carrer, em fa por trobar-me atrapada entre tres cotxes, dos tramvies i cinc bicicletes.