Ja fa una setmana que respiro aire alemany, ja era hora que comencés a posar per escrit les meves primeres impressions d'una ciutat que, malgrat que conserva una atmosfera de solitud i nostàlgia, t'atrau i t'enganxa i no et deixa escapar.
Leipzig és un petit paradís que cal saber descobrir i estimar.
És per això que em preparo per la complicada operació de regirar el cor de la ciutat i escoltar-ne els batecs.
Leipzig és un confús anar i venir de cotxes, tramvies i bicicletes, i això ja es pot comprovar només sortint de la Hauptbahnhof (estació principal). És llavors quan el visitant ha d’afrontar la tasca titànica d’atravessar més de cinc i sis carrils sortejant els cotxes, les bicicletes i els tramvies. De passos de vianants, n’he comptat, de moment, cinc en tot Leipzig. Així que l’única opció que tens és tancar els ulls i arrencar a córrer amb l’esperança que arribaràs sa i estalvi a l’altra banda. La manca de passos de vianants no seria tan important, si no fos perquè els semàfors són escassos i, quan hi són, sempre lluen el color vermell de gala. I no dic mentides, cada tres minuts canvia el semàfor i brinda l’oportunitat als vianants de poder creuar sense perill, o això és el que dóna a entendre. Però realment, l’homenet verd característic de la RDA no triga més de deu segons a desaparèixer. Però és que, a més a més, els semàfors que no són al centre, els diumenges fan vacances!Avui és diumenge, i em fa por sortir al carrer, em fa por trobar-me atrapada entre tres cotxes, dos tramvies i cinc bicicletes.
